LA CRÒNICA – Fira de l’All

El dissabte 30 de Setembre vam actuar a la 22a Fira de l’all. L’actuació, d’un principi, estava programada pel diumenge 1 d’Octubre, però l’actualitat i l’excepcionalitat del moment ens van evidenciar que l’havíem de canviar de dia. I recordeu allò que quan els Esperxats fan castells no plou? Doncs vam haver d’estar pendents del cel tot el dia, i anava aguantant, anava aguantat, semblava que la llegenda continuaria… però no! Just a les 5, quan ja ens havíem acabat d’enfaixar tots, es va posar a ploure. Vam haver d’entrar a l’església per continuar (o començar) l’actuació. Suspendre-la no era una opció ja que era la última actuació abans de Barraques i sempre ens va bé per preparar-nos, i per algun altre detallet que ara no recordo… Ah, sí, LA TÈCNICA HAVIA ENUNCIAT QUE PORTÀVEM A PLAÇA TANT EL 3 COM EL 4 DE 7!!!

No van fallar a la cita uns dels nostres padrins, els castellers de Figueres, que no s’ho volien perdre i ens volien controlar de ben a prop. Ells van fer una actuació remarcable començant amb dos pilars de quatre. A la primera ronda van fer el millor castell de la diada, el 3d7a. Aquest ja era el sisè de la temporada i tots descarregats, i és que aquest any els de Figueres porten uns registres impecables! A la segona ronda, el castell escollit va ser el 4d7. Un castell que va remenar una mica més, però que el van dominar i van aconseguir descarregar. En última ronda van fer un castell de la gamma alta de 6, el 5d6. Per acabar l’actuació van fer el pilar de cinc i finalment dos pilars de quatre.

Els castellers de Castellar del Vallès, els Capgirats, no van aconseguir arrossegar un gruix important de camises fins al Plà de l’Estany i ens van dir que només podrien fer dues rondes. Van començar amb un pilar de quatre aixecat per sota que va fer molt de goig! La veritat és que nosaltres aquest any no n’hem fet ni un, i sempre és un pilar que fa patxoca. A la primera ronda, van plantar un molt bon tres de sis amb agulla, i el segona ronda, sense l’agulla. Van ser dos castells executats de manera correcte, sense gaire moviment i descarregats amb solvència. Per tancar la diada van fer un últim pilar de quatre.

Nosaltres vam entrar a l’església amb unes cares de concentració que gairebé feien por. Tots sabíem el repte majúscul que teníem damunt la taula, i ens sentíem amb la confiança més que suficient per afrontar-lo. Però com es diu en el món del futbol, és important “anar castell a castell”, i “no hi ha castell fàcil”. Així doncs vam començar amb un parell de pilars de quatre ben xulos.

1

Primers 2pd4 d’Esperxats

A la primera ronda, el castell escollit era el quatre de set. Era el primer cop que provàvem aquest castell a plaça, i la segona vegada que portàvem un castell de set pisos, després de l’intent desmuntat de les Barraques de l’any passat. És un castell que vam començar a assajar després de la nostra diada, ja cap a finals del mes de maig (més enllà d’alguna prova esporàdica en temporades anteriors), i la veritat és que ha anat sempre a més. Sempre endavant. Fins a cinc vegades havíem aconseguit travessar-lo net a l’assaig. Això i un bon grapat de bones proves sobre pinya (incloent una prova amb acotxador col·locat) ens feien confiar moltíssim en aquest castell. L’execució va ser nerviosa, com sempre que s’afronten els màxims, però controlada. La forma a nivell de terços i quartes era estranya, però no es deformava més sinó que es quedava aturat, que és el més important en un quatre. La canalla, més valenta que mai, anava decidida cap amunt, fins que es va sentir l’aleta. Aquella primera sensació de felicitat, sens dubte indescriptible, seguit d’aquella reflexió: Queda el més difícil, la part desconeguda. Tothom va donar el màxim i vam aconseguir descarregar-lo amb serenor i seguidament celebrar-lo amb no tanta serenor. Ho havíem aconseguit! Primer castell de set del nostre historial!

2

Moment previ a l’aleta del primer castell de 7 dels Esperxats de l’Estany

Però no ens vam aturar aquí. N’hi havia més, i el quatre de set, no havia fet més que donar-nos ales per seguir il·lusionats i confiats en les nostres capacitats. Era moment d’enfrontar-se, per segona vegada, al tres de set. Un castell que hem assajat fins a l’infinit i tornar, des de la temporada passada amb molta intensitat i determinació. Li teníem unes ganes boges, i més després que ens hagi portat algun mal de cap durant tot l’any. Havíem cantat tantes vegades allò de “un pis més” als tresos de sis, que ja no teníem arguments per no intentar-lo un cop més, de set pisos. Els segons no ho van tenir clar i vam decidir desmuntar el peu. Lluny de posar-nos més pressió, això només reforçava la idea que és un castell que ens coneixem bé, i que sabem com el volem. A la segona, la mida era la que tocava, i tot seguit van anar pujant terços, quartes i canalla. En aquest cas, la canalla va ser especialment ràpida, i en un tres i no res vam sentir l’aleta. Una altra vegada, com si visquéssim un déjà vú, vam sentir l’aleta i ens va inundar aquell sentiment de tenir la primera part de la feina feta. I de sobte va aparèixer aquella força extra, com el dipòsit de reserva de gasolina del cotxe, com quan et queda un cul de sabó al pot i hi afegeixes aigua, o com aquella màquina de vènding que decideix regalar-te dues xocolatines en comptes d’una. Surt de no se sap on per fer-nos apretar fins al final. I el vam descarregar! I que lluny que semblava, de cop, aquell intent desmuntat de Barraques. Creiem-nos-ho Esperxats, perquè quan volem, ho podem tot. Ja el tenim aquí!

3

Primer 3d7 descarregat

En tercera ronda, l’últim castell per arrodonir una diada espectacular, el cinc de sis. Havíem estat tant concentrats amb els castells de set durant els assajos que semblava que la resta no ens acabés de sortir tant bé com estàvem acostumats. Era el cas del cinc, que durant els últims assajos, tot i que lluny de fer-nos patir, si que demostrat un xic més de tremolar del que és habitual. Però allò que té la plaça (qui diu plaça diu església) i allò que té fer una actuació com la que estàvem fent van fer que el cinc fos un castell tranquil i clavat en tot moment.

4

El quart 5d6 d’aquesta temporada

Ens faltava la cirereta del pastís, el pilar de cinc! I això no era una gesta inferior. De fet, era el primer cop que el portàvem a plaça des d’aquell que ens va quedar carregat per Corpus a Vilavenut. El portàvem ben assajat i amb confiança, però els pilars ja sabem que són del tot imprevisibles. El pilar va anar segons l’esperat, pujant tranquil, amb aquella remenadeta aquí i allà que tots ja ens coneixem. Tenim aleta. Som-hi. Comença a sortir l’enxaneta, baixa per l’esquena del terç, i una petita remor va començar a surar per la nau de l’església de Cornellà del Terri. Una tremolada més, aquesta no ens l’esperàvem. Però aguantem. I el clavem fins al final. Perquè sí, perquè ens ho mereixem! I tornem a descarregar el pilar de cinc.

5

Pd5 amb doble aleta!!!

Algun il·luminat va decidir que n’hi havia hagut prou, que ja no es podia contenir més i va deixar anar allò de “i tot descarregat, i tot desca….”. Va parar en sec. El nostre cap de colla ens va recordar, un cop més, que no hi ha castells fàcils, i que la diada encara no s’havia acabat! Vam acomiadar-nos de la flamant millor actuació de la nostra història amb tres pilars de quatre, algun una mica més patit (que no pas petit) i batallat del que ens hauria agradat, però en definitiva, descarregats.

6

Per rematar-ho, 3pd4 amb reivindicació democràtica

“…rregat, i toooot deeescaaaarreeeeegaaaaaat!”. Xim-pum.

I no ens aturem, Esperxats! Tenim ganes de repetir aquests grans castells. A Cornellà ens vam demostrar que estem preparats per fer-ho, i n’estem tots plenament convençuts! Ara només ens toca esperar que no es forgi una nova llegenda que digui que quan els Esperxats fan castells de 7 plou…

Anuncis